Albert Llovera: "Amb l'avenç comercial, les cadires s'adapten a qualsevol esport"

Entrevista realitzada per Sergi Cava

© RàdioSeu

Abans de ser pilot de ral.lis, ja vas destacar en l’esquí. L’esport et ve de família?
Sí, he tingut la sort de néixer en una família d’esportistes, perquè per exemple, el meu pare, amb més de 70 anys, encara segueix jugant a futbol i els meus germans de petits ja eren bons esquiadors. Jo potser vaig començar una mica tard en el món de l’esquí, ja que me me n’anava amb el meu pare a jugar a futbol. Ell havia jugat amb l’Andorra, i també amb La Seu FC...
Més tard, però, vaig començar a concentrar-me i a dedicar-me plenament al món de l’esquí fins arribar als Jocs Olímpics, als Campionats del Món, moltes curses internacionals... Fins al moment que vaig patir l’accident, l’any 1985. Finalment em vaig passar al món dels cotxes.
Dins de la família, els fills dels meus germans també són grans esquiadors, fan bàsquet, futbol... i la meva filla és una molt bona patinadora sobre gel; crec que l'esport el portem als gens.

Actualment, quins esports practiques?
Primer de tot faig automobilisme, perquè és el que em ve de professió. I em puc considerar un afortunat per ser ben considerat i ben pagat per fer el que m’agrada. A més a més, faig ciclisme, tennis, esquí...Per cert l’altre dia vaig tenir un petit accident esquiant. També faig natació i vaig al gimnàs.
Abans la gent que anàvem en cadira només podíem fer esport en un lloc tancat, però ara amb l’avanç comercial les cadires s’adapten a qualsevol tipus d’esport i podem fer un munt d’esports a l’aire lliure. A més a més, la gent que t’acompanya t’ajuda molt i t’està molt a sobre, i sortir a fer esport a l’exterior és un desfogament total.

¿És cert que, abans de tenir l’accident, et vas comprar una Bultaco per córrer els campionats d’Espanya de motociclisme? Encara la guardes, aquesta moto?
Sí, era una Bultaco Striker de carretera, que en queden molt poques. Actualment la guarden la meva filla i la meva dona a casa i és un molt bon record.

En què consisteix la teva feina, a part del pilotatge?
Primer de tot, abans de pilotar sóc ortopeda i tinc una ortopèdia a Andorra la Vella que porta el meu nom. És una de les ortopèdies més grans del Pirineu i treballem molt, no solament amb la gent discapacitada, sinó que també amb material esportiu com les cadires d’esquiar o bé d’atletisme.
També preparem, juntament amb els fisioterapeutes dels esportistes, les adaptacions per quan aquests es fan mal i necessiten recuperar-se per tornar a competir el més ràpid possible. El vessant de l’ortopèdia és molt important perquè cada vegada hi ha més gent i intentem fer tot el possible per ajudar, també a la gent gran, a sentir-se com si no tinguessin cap problema de mobilitat.

A més a més, la teva ortopèdia és de color taronja i molt diferent a les demés. És per fer-ho més agradable?
Jo crec que ha de ser divertida, perquè quan et passa una cosa d’aquestes estàs molt malament i tens uns punts anímics i depressius. I és clar, quan jo anava a una ortopèdia d’aquelles blanques i tristes, entraves malament i sorties fatal. Per això jo vaig buscar alguna cosa divertida perquè la meva fos diferent i no fos 100% ortopèdica sinó, d’alguna manera,” lúdica”.

Hi ha alguna fundació per a la qual hagis col•laborat i que t’hagi ajudat que ens vulguis fer conèixer?
En realitat hi ha diverses fundacions per les qual jo he col•laborat. Hi ha AEM Lleida, ASPID...Són gent molt emprenedora a la qual admiro molt, ja que hi molta gent, no només a Lleida, sinó a tota Catalunya, que té problemes. I aquestes fundacions han fet possible que aquest tipus de persones puguem anar en bicicleta i a esquiar, com ja he dit abans, i fer molts més esports a l’aire lliure...i que els familiars no s’hagin de cuidar tant de nosaltres i tinguin aquest temps de lleure.

Com va ser la teva experiència al Dakar?
Jo crec que el Dakar és una cosa que no s’adapta ben bé al meu sistema de conducció perquè jo condueixo en ral.lis i sóc una mica més ‘estripador’ que conservador. Per això em dedico a fer curses d’un dia i mig a tres dies, i tinc un grup de mecànics a la meva disposició que munten i desmunten el cotxe en menys de mitja hora. Al Dakar és molt diferent, ja que moltes coses d’aquestes no te les permet.
Jo vaig tenir la sort d’anar amb la marca japonesa Isuzu. Anava de tercer pilot i una mica de“motxiller” dels altres dos pilots, i em sento molt orgullós que una marca m’agafés per anar a aquesta competició. Tampoc no vaig poder arribar a la meta final, perquè el cotxe se’m va espatllar i l’equip va decidir no continuar abans no ens quedéssim abandonats.

T’agradaria tornar a córrer al Dakar?
Sí, de fet tenia les previsions d’anar-hi, però per diversos motius l’equip Isuzu no hi ha participat.

Què en penses del nou recorregut del Dakar sud-americà?
A mi m’és totalment igual, perquè en teoria agrada el mateix ja sigui a Àfrica o bé a Amèrica. S’ha demostrat que no és el mateix córrer a un continent que a un altre, però les curses són les curses. Àfrica potser enganxa una mica més, perquè la gent és més rústica i molt agradable, i valoren coses que aquí als Pirineus no valorem. Veia com el sol es ponia i com tornava a il•luminar la terra. Vaig passar moltes hores al cotxe juntament amb el meu copilot.

Com vas arribar al món de l’automobilisme d’alta competició?
Em va costar molt, perquè jo vaig ser la primera persona discapacitada del Món amb permís per competir. Vaig estar dos anys insistint a les diferents federacions i finalment ho vaig aconseguir. Gràcies a mi ara molta gent discapacitada té aquest permís de conducció, i vaig demostrar que la gent com jo també pot guanyar, ja que vaig aconseguir la copa Desafío Peugeot i sóc la única persona en cadira de rodes que ha guanyat campionats i sotscampionats.

Com és una setmana qualsevol per a tu?
Et puc parlar dels darrers dies: diumenge vaig deixar la meva filla i vaig marxar a Venècia. Allà vaig reunir-me i a la nit ja era a Torí amb la gent de Fiat. Al matí següent vaig estar fent proves amb el meu Fiat. Al següent vaig ser a Madrid i després vaig venir a Andorra a dormir. Després vaig anar al circuit de Gradvalira, i al cap de dos dies tornava a ser a Madrid per fer una conferència. Cal afegir, però, que tot el recorregut el faig amb cotxe...i ara sóc a Andorra fent aquesta entrevista amb tu...

Quina anècdota destacaries?
Cap al 2001 vaig estar preparant-me pel campionat. Jo era a la mateixa sala amb el Carlos Sainz i amb d’ altres pilots exemplars. A l’hotel ens vam reunir a la mateixa taula i ells venien a mi, no jo a ells. Recordo que una vegada que estàvem asseguts tots, ells es ‘reien’ de mi perquè els hi feia gràcia que jo estigués allà.
La seva resposta va ser que “qualsevol dia ells es poden quedar com jo, i no sabien si tindríem la mateixa valentia que jo”

Què en penses de...
Marc Coma
El conec poc. És molt responsable amb el que fa i molt ràpid. Crec que és bastant pensador i està molt ben acompanyat.

Isidre Esteve
Mantenim una bona relació. Arran de l'accident que va tenir he procurat ajudar-lo molt; potser m’ha defraudat una mica com a persona

Nani Roma
Els dos som competidors. Tenim molt bon rotllo, tot i que hi va haver una mica de mal rotllo pel tema del co-pilotatge. El circuit de proves de Fiat es troba a 12 quilòmetres de casa seva; acostumo a demanar-li si em deixa passar pel seu camí particular i ell em dona permís per destrossar-li, i no acostuma a protestar.

Carlos Sainz
És un esportista massa rígid amb ell mateix. Com a persona és increïble, amic dels seus amics. És normal que de vegades hi hagi gent que es posi amb ell per la seva forma de ser, però haurien d’entendre que ell també té vida pròpia i fills i que volen poder anar pel carrer com si fossin persones normals. També és un gran treballador, perquè fins que ell no es troba bé amb el seu cotxe no marxa del circuit, ja siguin les 5 de la tarda o les 10 de la nit.

Vols donar algun missatge a la gent?
Les coses costen molt d’aconseguir i s’ha de tirar endavant com sigui. Quan et passa alguna cosa com a mi has de pensar que ets un afortunat i que la família és molt important i t’ha d’ajudar.
També els amics són molt importants. Jo i els meus amics ens tractem de socis i també van ser la gent que em va ajudar a sortir del forat.

6 de març del 2009 a les 20:32. Esports

Altres notícies recents

Veure l'arxiu de notícies

Altres notícies de la categoria Esports

Veure més entrades de la categoria Esports

amunt

Seccions

Categories

El temps

Divendres 25 de maig

L'agenda