El sarcòfag de Sant Ermengol retorna restaurat al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

El sarcòfag reliquiari de Sant Ermengol retorna a la Seu d’Urgell després d'haver estat restaurat al Centre de Restauració del Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). El procés de conservació-restauració ha durat quatre mesos i ha suposat la intervenció en l’exterior i l’interior del sarcòfag. El pressupost de les tasques de restauració ha estat de 8.595 euros, finançats en un 70 % pel Departament de Cultura i en un 30 % pel Bisbat d’Urgell.

El sarcòfag és una caixa rectangular de fusta amb una tapa trapezoïdal, unida amb frontisses de ferro forjat i exteriorment policromada i daurada amb or fi. Segons la documentació que es conserva a l’arxiu del Bisbat d’Urgell, el sarcòfag, de fusta policromada i daurada, està datat entre els anys 1616 i 1617, i és obra del pintor Gaspar Altisent (segle XVII). La peça és un exemple complet i força excepcional d’aquest tipus de sarcòfags, tant des del punt de vista pictòric com pel fet que conserva en el seu interior el particular folrat i encoixinat tèxtil.

La restauració del reliquiari es va promoure l’any 2010, dins els actes commemoratius del mil·lenari de la consagració episcopal de sant Ermengol, bisbe d’Urgell entre el 1010 i el 1035. Fins a la segona meitat del segle XVIII, el sarcòfag va conservar en el seu interior les relíquies de sant Ermengol i s’usava per treure’l en processó per a venerar-lo. Posteriorment va ser substituït per l’urna d’argent que actualment es troba a la catedral de la Seu d’Urgell. Aquest és el sarcòfag més antic que es conserva dels que han albergat el cos del bisbe al llarg dels segles.

Característiques del sarcòfag

Les seves parets contenen 16 escenes pictòriques que constitueixen un recorregut per l’hagiografia del bisbe i estan emmarcades per una arcuació daurada en baix relleu, que imita la construcció amb carreus de pedra. Les escenes relaten la institució de la canònica, la conquesta de Guissona, la construcció del pont sobre el riu Segre, la seva mort accidental a Pont de Bar, el seu enterrament i diversos miracles.

La caixa està rematada amb una combinació de motllures daurades amb uns frisos estofats amb decoració fitomorfa. El fris superior conté setze putti en talla aplicada. L’estofat és de color blau, aquest color és indicatiu de noblesa i remarca la importància del personatge per al qual es va construir el sarcòfag. La tapa és totalment daurada i està decorada amb escates en baix relleu. Els dos panys que devia portar el sarcòfag s’han perdut i només es conserven tres dels quatre agafadors metàl·lics sobredaurats.

L’interior de la peça està totalment folrat amb un teixit de tafetà de seda, de color cru, que folra també el matalàs que hi ha al fons, de tela de lli i farciment de llana. El sistema de subjecció del teixit a la caixa és alhora ornamental i està fet amb tatxes de llautó i cintes de seda verda. Pel que fa al matalàs, té una decoració aplicada de flocs de color verd que es disposen en els punts de lligat del matalàs.

Entre les diferents degradacions que afectaven l’exterior del sarcòfag, cal destacar l’oxidació del vernís i la presència de taques de cera generalitzades en tota la superfície, que provocaven un enfosquiment de la capa pictòrica i de la dauradura. Aquest fet dificultava l’apreciació dels detalls. D’altra banda, hi havia pèrdues de dauradura i repintades de purpurina, que es concentraven en les motllures i en el fris del basament. L’interior presentava un estat molt precari, a causa de l’acumulació de brutícia i la degradació del teixit. La seva principal problemàtica és la fragilitat de la seda i els esquinçaments, pèrdues i deformacions.

La intervenció de conservació-restauració de l’interior ha requerit el desmuntatge parcial de les peces de teixit de seda, per tal de netejar-lo completament per aspiració, alinear i corregir les seves deformacions amb vapor d’aigua fred i consolidar-lo. Aquesta consolidació del teixit s’ha fet mitjançant un sistema d’encapsulament per costura, amb un suport inferior resistent i un teixit superior amb molta transparència. D’aquesta manera s’han aconseguit matisar les pèrdues i els estrips, i s’ha dotat el conjunt de més estabilitat. Aquest procés ha permès conèixer com s’hauria elaborat el folre i retornar la unitat al teixit del matalàs, amb els fragments laterals. El desmuntatge ha possibilitat la intervenció completa de tots els materials i la recol·locació adequada de tots els elements tèxtils a l’interior del sarcòfag.

A la part exterior s’han fixat puntualment les diverses capes i s’ha netejat la pintura, la dauradura i els elements metàl·lics sobredaurats, seguint el protocol de neteges del CRBMC, que consisteix en una primera fase de neteja amb base aquosa, per millorar l’efectivitat de la fase posterior d’eliminació del vernís amb dissolvents.

Com a presentació final, s’ha fet una reintegració de les petites llacunes amb massilla, i s’han acolorit cromàticament a base d’un tratteggio, una tècnica de reintegració pictòrica que consisteix a imitar el color i el dibuix amb un sistema de petits trets verticals i paral·lels, amb la finalitat de reconstruir per juxtaposició i superposició de colors el to i model desitjat. Pel que fa a les llacunes de dauradura, en canvi, s’ha aplicat una tonalitat neutra.