L'Ecomuseu de les Valls d'Àneu rescata de l'oblit la figura del divulgador folklòric Enric Vigo
L'Ecomuseu de les Valls d'Àneu i l'Editorial Garsineu han recuperat de l'oblit la figura del músic i dansaire pallarès Enric Vigo, cofundador de l'Orfeó Canigó i una de les persones claus en l'eclosió i la divulgació de les danses de l'Alt Pirineu a Catalunya al començament del segle XX.
Aquest rescat es fa a través de la publicació del llibre inèdit Records de les danses antigues de la meva terra, un manuscrit del 1912 que es conserva a l'Arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya a l'Abadia de Montserrat. S'hi recull 140 balls i el seu context etnogràfic. L'obra és fruit de l'estudi i la transcripció que ha fet durant quatre anys l'historiador Ignasi Ros, que ha explicat a l'ACN que Vigo "va ser un ambaixador de les danses del Pirineu a Barcelona en un moment d'efervescència cultural, amb el naixement de les sardanes i els esbarts dansaires". De fet, és considerat un dels primers impulsors dels esbarts.
Al començament del segle XX, en el moment de la irrupció de la sardana a Barcelona, Vigo es va interessar per aquesta dansa, alhora que va divulgar a la capital del país, i des d'allà a tot Catalunya, balls populars originaris del Pallars i de l'Alt Urgell, com són L'Hereu Riera, La Bolangera, El Ball Pla, L'Esquerrana, La Castanya i Les Corrandes.
El llibre conté 380 pàgines i 58 més de treballs introductoris. Compta amb un pròleg de l'exconseller de Cultura i exdirector general de Cultura Popular, Lluís Puig (actualment exiliat a Bèlgica). Tambés s'hi pot trobar una anàlisi de l'etnomusicòloga Anaïs Falcó Ibáñez, sobre el significat i l'originalitat de l'aportació del manuscrit de Vigo, i una aproximació biogràfica a la vida de l'autor i a la història del manuscrit, a càrrec d'Ignasi Ros.
El director de l'editorial Garsineu, Francesc Prats, valora que es recuperi un manuscrit de l'any 1912 d'un estudiós del Pallars que documenta i dóna informació sobre els balls, els costums, el context, les llegendes i els rituals de la zona. Uns testimonis recollits ara fa més de 100 anys, en una època en què el Pirineu català encara estava molt aïllat, en què la tradició oral hi era molt viva i que permet apropar-se a les visions de la segona meitat del segle XIX. De la mateixa manera, Prats reivindica la importància de recuperar de l'oblit la figura d'Enric Vigo com a precursors dels esbarts dansaires, que van adquirir una gran popularitat arreu de Catalunya al llarg del segle XX.
Músic de les festes majors del Pallars i l'Alt Urgell
Enric Vigo i Rabasa (Mas de Saverneda, 1865 – Senterada, 1926), és encara avui un autor pràcticament desconegut a Catalunya i fins i tot al seu Pallars natal. Des de ben petit, es va interessar per la música i va esdevenir autodidacta. Des del 1879, amb només 14 anys, ja tocava amb colles o cobles de músics en poblacions com Sort, Rialp o Surp i en festes majors del Pallars i l'Alt Urgell.
Vigo va emigrar a Barcelona, on va continuar treballant en el seu ofici de fuster, però no va perdre la inquietud cultural i es va seguir formant dins el món de les corals. Fou un dels fundadors de l'Orfeó Canigó, l'any 1897. Al començament de segle XX, en el moment d'eclosió de la sardana a Barcelona, es va interessar pel que esdevindria una dansa nacional de Catalunya i es va vincular amb el naixement de grups o esbarts de recuperació de balls a Barcelona. Allà hi ensenyava a ballar les danses populars del Pirineu que ell havia conegut fent de músic i ballador de ben jove.
Després de retirar-se de la vida pública, va anar a viure a Senterada, on va morir el 1926. Després de la seva mort, el manuscrit Records de les danses antigues de la meva terra va ser adquirit per l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. En aquell moment, ja fou parcialment estudiat per Joan Amades. Aquesta entitat va preservar el manuscrit dins el seu gran arxiu de música i cançó popular. Aquest arxiu va estar amagat des del 1936 entre Suïssa i Barcelona, per preservar-lo des de 1936. Finalment, l'any 1990, les dues branques de l'Arxiu de l'Obra del Cançoner popular de Catalunya van sortir de la clandestinitat i es van reunificar a l'Abadia de Montserrat.