Ves al contingut. | Salta a la navegació

Eines personals


Sou a: Inici / Notícies / L'esport i els records de la Seu centren el pregó d'Artur Peguera

L'esport i els records de la Seu centren el pregó d'Artur Peguera

El presentador de TV3 ha inaugurat oficialment la Festa Major En aquesta notícia podeu llegir el text íntegre
Pregó 2011 - Artur Peguera
27/08/2011 22:30

El periodista i presentador dels Esports al Telenotícies de TV3, Artur Peguera, ha inaugurat oficialment aquest dissabte la Festa Major 2011 de la Seu d'Urgell. Des del balcó del Consistori urgellenc, acompanyat per l'alcalde de la ciutat, Albert Batalla, i la regidora de Festes, Meritxell Planes, Peguera ha compartit amb els nombrosos urgellencs i urgellenques que l'escoltaven des de la plaça dels Oms els seus records i els seus vincles familiars amb la ciutat.

El presentador pirinenc ha explicat la seva relació amb l'Hotel Andria, els cursets de piragüisme que va fer de jove des del Pont de la Palanca i les festes majors viscudes a la ciutat, entre d'altres vivències d'estiu. Artur Peguera ha centrat el seu pregó en els esports, tot fent un repàs dels esportistes que ha donat la Seu, així com els que actualment es troben en l'elit mundial competint en piragüisme, esquí de fons o bàsquet.

Pregó íntegre :

Alcalde, autoritats, urgellenques, urgellencs, moltes gràcies per concedir-me l’honor de fer aquest pregó, que estic encantat de poder compartir amb tota la gent de la Seu que ha vingut fins a la plaça dels Oms, entre la qual puc comptar familiars, amics de joventut, coneguts i, segurament, molts espectadors de TV3. Permeteu-me també saludar la gent que seguirà aquest pregó a través de RàdioSeu i Pirineus TV, i els que en tindran notícies a través d’altres mitjans o potser en el programa de festes de l’any que ve.

Confio que els que us explicaré estigui a l’alçada del que es reclama a l’acte protocol·lari, que, en principi, ha d’esdevenir una mena de “chupinazo” que obri oficialment la festa. Tot i que aquí ja fa dies que es va encetar el programa d’actes i que ahir al matí ja vam veurecom els més petits donaven el tret de sortida amb la cercavila.

Això de fer el pregó és una gran responsabilitat. Us puc assegurar que em fa molt més respecte parlar des d’aquest balcó, davant vostre, que no el fet d’explicar cada dia les notícies de l’esport sabent que a l’altra banda del televisor, sovint, hi ha més d’un milió de persones. Però el que m’ha portat fins a aquest balcó és la meva feina a TV3, juntament amb els grans vincles familiars i sentimentals amb la Seu. I d’aquestes tres referències, fonamentalment, us en parlaré en els pròxims minuts. M’han dit que puc parlar fins a les 12 de la nit, que comença la Nit de Gresca, oi? No, no patiu que podreu sopar a l’hora que toca.

M’agradaria començar parlant de TV3, i voldria destacar el paper que juga com a mitjà totalment entregat al servei públic. Podeu estar convençuts que a Catalunya tenim una gran sort de poder comptar amb una televisió tan potent i tan independent alhora com la vostra.

El “mestre Puyal” es pregunta en el seu primer i fins ara únic llibre: “Quants canals privats operen competitivament en català?” Ell pensa que cap. Així, doncs, hauran de ser els públics, i aquesta és la seva primera responsabilitat, els que mantinguin viva la flama de l’idioma, la cultura, el nostre present i la memòria del país. I, malgrat que des de la llunyania i la ignorància alguns polítics de fora de Catalunya es qüestionin el paper d’una televisió autonòmica en català, jo em qüestiono també què seria de la nostra llengua sense una televisió de qualitat, que fa del rigor dels seus informatius una referència internacional i és capaç d’entretenir els espectadors fugint totalment de la “telescombraria”?

Malauradament, la fórmula per tenir audiència és tan senzilla com temerària. Només cal nomenar princeses del poble, furgar en la taxa d’alcohol d’un torero accidentat o escampar les infidelitats de torn. Però qui pagarà el preu del magisteri de l’esperpent televisiu? Segur que no seran aquells que ara en treuen el benefici econòmic.

Un cop he escombrat cap a casa, i reconeixent també que potser teniu raó quan sovint us queixeu que les nostres càmeres no us fan tot el cas que mereixeu, voldria parlar una mica dels meus vincles amb la Seu, que són moltíssims. De fet, la meva vida no seria la mateixa, ni de bon tros, sense els dies, les setmanes i els estius sencers que he passat aquí.

De ben petit recordo que va ser a la Seu on vaig descobrir que aquelles joguines fantàstiques que anunciaven a la tele existien realment. No sé si era degut al fet que els reis d’aquí passaven primer per Andorra, o que plovia més que al Pont de Suert –o segurament el Román hi tenia influència-, però cada vegada que amb els meus pares i germans travessàvem els ports de Viu, Perbes i el Cantó amb un Seat 1.500 i arribàvem a la Seu, per passar les festes de Nadal amb la família, es disparava la cotització del que cagava el Tió i el que els Reis Mags deixaven al balcó. Que ja tenia mèrit deixar les coses al balcó amb el fred que feia.

Més endavant, ja en l’adolescència, les visites a la Seu tenien una altra finalitat. Tenia ganes –i potser també la necessitat- de començar a guanyar-me la vida. I a l’Andria hi havia feina per donar i per vendre. Així que, per Nadal, Setmana Santa i l’estiu, cap a la Seu. Com que de director d’hotel ja en tenien un de molt bo, vaig haver d’opositar a la plaça de cambrer per guanyar el primer sou. Des d’aquí demano disculpes si algú de vosaltres em va haver de patir al restaurant, al Corona, o a la terrassa d’estiu. Una terrassa fantàstica per als clients, però un martiri per als que hi pencàvem. Us puc assegurar que les de l’Andria són les escales que més vegades he pujat en la meva vida. Sempre hi havia un amable client a la terrasseta disposat a descuidar-se qualsevol cosa un cop ja servit, perquè haguéssim de pujar un cop més les maleïdes escales, sempre amb aquells pantalons marrons de campana que, sospito, ens havien comprat perquè cap noia que vingués a la terrassa pogués sentir la temptació de despistar-nos amb la mirada. Eren realment horribles. Els pantalons, no les noies, que, en qüestió de dones, la Seu sempre ha estat al capdavant del rànquing de la bellesa.

Però aquells estius, encara que poc, també hi havia temps per gaudir de les coses de la Seu. Com, per exemple, el piragüisme. Recordo com si fos avui els cursets a la zona del Pont de la Palanca. Era evident que jo no tenia facultats per dedicar-m’hi, però vaig poder assistir en primera persona als primers anys d’activitat del Sedis Kayak i la posada en marxa de la Setmana Internacional de Canoe-Kayak. Si en aquell temps, observant els braços –i les esquenes- dels piragüistes que venien d’altres països, i comparant-los amb els nostres, ens haguessin dit que a dia d’avui tindríem palistes de primer nivell mundial com el Carles Juanmartí, el Jordi Domenjó, el Xavier Ganyet, la Marta Martínez o la Núria Vilarrubla... O els que anteriorment van marcar el camí: Guille Díez-Canedo, Marc Vicente o Pere Guerrero, entre altres, no ens ho haguéssim cregut. Però ha estat així, gràcies a l’esforç dels esportistes, dels seus entrenadors i d’aquelles persones que han treballat des de fora de l’aigua –com els germans Ganyet- i que van convertir el Parc del Segre en el millor canal d’aigües braves del món. Tota una referència per al piragüisme internacional que acollia els Jocs Olímpics del 92 -10 anys després que una riuada s’endugués tot el que va trobar al seu pas-. I aquí teniu un altre fet que em vincula a aquesta terra. Jo, aleshores, treballava a la Cadena SER i, gràcies a la Seu, vaig tenir l’oportunitat de fer la cobertura informativa d’uns Jocs Olímpics.

Va ser un gran èxit esportiu, social i de promoció internacional per a la Seu. Una ciutat que també és referència pel que fa a l’esquí de fons: ho va ser fa temps amb el Josep Giró, més recentment ho ha estat amb el Jordi Ribó, i actualment amb gent de la comarca, com el Vicenç Vilarrubla.

Realment, els esportistes de la Seu són d’una pasta especial, perquè és molt difícil destacar en esports que requereixen un esforç i una dedicació tan extraordinaris. I entrenar-se hores i hores quan el clima no és el teu principal aliat multiplica encara més l’admiració que em desperten. Segurament aquest sacrifici és el gran ingredient de la fórmula que ha fet possible que la Seu sigui una de les poques ciutats que pot presumir d’haver estat representada en tots els Jocs Olímpics, d’estiu i hivern, des del 1998. I segur que en tindrà l’any que ve a Londres, a Sotxi el 2014, i també al 2022, que ens aniria molt bé que fossin concedits a la candidatura de Barcelona-Pirineus.

S’ha de destacar també l’èxit del Sedis de bàsquet. Al marge de la gran feina que s’hi fa amb els equips de formació, tenir un representant en la màxima categoria femenina s’ha de considerar molt més que un miracle. A veure quan hi ha un miracle també per a l’hoquei patins i el veiem a l’OK Lliga. Però no hi ha res impossible per a una localitat amb 29 entitats esportives i una gran activitat en les escoles municipals.

On anem més fluixos és en futbol. Des que l’any 1958, quan l’aleshores Unión Deportiva la Seu va baixar de Tercera Divisió, el futbol local no ha donat motius per a grans celebracions. Tot i aquí han nascut tècnics de prestigi, com l’actual entrenador del Lleida Esportiu, l’Emili Vicente.

És clar que, en futbol, tot gira al voltant del Barça. I encara més ara que l’equip blaugrana domina el planeta futbol com ningú ho havia fet mai. Com li hagués agradat viure aquesta època a l’Enric Monrós, davanter habilidós de finals dels 40, o a l’Antoni Roca, defensa de la mateixa dècada. Són els únics urgellencs que van arribar al primer equip del Barça -tot i que cap dels dos va jugar partits oficials amb el primer equip-. A l’Antoni Roca, fill de Cal Cargolet, el va fitxar el mític Pepe Samitier en un partit de festa major del 1945. La U. D. Urgelense es va enfrontar amb un combinat del Barça i diuen les cròniques que l’Antoni va brodar el futbol. El van contractar per 3 temporades a 150 mil pessetes. Vaja, igual que Samuel Eto’o a Rússia. L’Antoni Roca no es va fer milionari, però sí que es va guanyar l’honor de ser l’únic urgellenc que ha jugat a Primera. Va ser amb el Lleida, als anys 50.

Però no llancem la tovallola, que potser no falta gaire perquè puguem veure algun xaval de la Seu a la nova Masia o directament en el primer equip del F. C. Barcelona. És clar que haurà de ser molt bo si vol millorar el nivell del jugadors del Barça de Guardiola, que ahir a Mònaco el van convertir en el club amb més títols europeus. I que fa deu dies li prenien la Supercopa d’Espanya al Reial Madrid.

I parlant de futbol, us explicaré una anècdota que vaig compartir amb l’equip juvenil de la Seu fa una trentena d’anys. Jo havia fet una fugaç incursió en el món de l’arbitratge i em va tocar dirigir un partit que l’equip d’aquí jugava en una localitat del Pla d’Urgell. No en diré el nom perquè encara vindran a posar-me el dit a l’ull. Ah, no, que això només ho fa el Mourinho. El cas és que aquell partit el va guanyar la Seu, i, pel que els va semblar als del poble en qüestió –i una mica també als d’aquí- , l’àrbitre hi va tenir alguna cosa a veure. I encara es van enfadar més, és clar, quan van veure que, després del partit, pujava a l’autocar de l’equip de la Seu, ja que havia de passar uns dies aquí . Sort que em va venir a rescatar un dels germans Carmona.

I ja per tancar el capítol esportiu d’aquest pregó, us he de dir que sou uns privilegiats de poder comptar amb aquests paisatges extraordinaris per a la pràctica esportiva. Potser la quotidianitat no us permet apreciar al cent per cent tot el que teniu, però a un apassionat de l’esport com jo veure les possibilitats que us ha concedit la mare naturalesa, li fan ganes de venir a viure aquí. De fet, no penso desaprofitar el regal de poder anar a córrer demà pel Parc del Segre fins a Alàs, tot admirant la majestuositat del Cadí.

I de les meves festes majors de la Seu, què us puc explicar...? Doncs que no les vaig poder gaudir com m’hauria agradat. A l’Andria, quan arribava la festa era quan més feina teníem. Recordo, això sí, l’àvia Carme i la Maria Rosa donant els últims retocs als vestits perquè la Moni, la Mariona i el Ramon –que sempre es despertava a última hora- anessin ben polits al Ball Cerdà. Una dansa que el Roman va poder recuperar per a la Seu quan agonitzava, el 1975.

Recordo els dansaries concentrats a la terrassa de l’hotel, i com l’Alfons i jo, assaborint el cafè amb llet que, cap al migdia, posava punt final a la llarga nit, esperàvem mig amagats al Sant Jordi el moment oportú de tornar a casa, sense que ningú ens pogués delatar.

Recordo també els temeraris inicis de la moda dels cotxes tallats. Encara em ve a la memòria una colla d’amics amb un Seat 850 que, per la pinta que feia, prometia una visita a l’hospital a tots els ocupants. Per sort algú hi va posar fre.

Eren dies, al cap i a la fi, on podies detectar fàcilment l’orgull que de sempre heu tingut per la vostra festa. Sempre em va cridar l’atenció les ganes de mostrar-nos als que veníem de fora les virtuts de les vostres celebracions. Aquella generositat encaminada que els visitants en poguéssim gaudir. Això es pot apreciar també en el programa de festes. No en recordo cap amb tanta participació de la gent del poble: grups musicals, Dj’s, cinema, diables, competicions esportives...

Al programa de la Festa Major de la Seu no està escrit, però, tradicionalment, l’últim acte sempre era el de l’inici de l’hivern. Era acabar les festes i començar el fred. I parlant de fred, permeti’m, alcalde, que afegeixi al pregó un ingredient indispensable: el de les reivindicacions. Ara que començarà a fer fred aquí em diuen que estaria molt bé que la gent es pogués banyar en una piscina coberta. N’hi ha que es conformarien que es milloressin les prestacions de la piscina actual d’estiu. Es veu que en hora punta no hi caben tots. Però, vaja, això de la piscina coberta, després de veure l’èxit de la que han inaugurat fa cinc mesos al Pont de Suert, ja us puc assegurar que significarà un abans i un després per als usuaris.

Confiem que la crisi no sigui un obstacle perquè pugueu gaudir ben aviat d’aquesta instal·lació esportiva. Una crisi que la gent de muntanya, els que viviu a més d’un centenar de quilòmetres de la gran capital, sabreu superar amb més facilitat que la resta. Perquè esteu acostumats que ningú us regali res, que no us donin cap facilitat. Aquesta cultura de l’esforç que tan assimilada teniu us ha d’ajudar en una època d’incertesa absoluta, que ens obliga a sobreviure entre les retallades mentre la banca i algunes multinacionals segueixen anunciant beneficis milionaris a l’hora els seus caps de personal segueixen reduint les plantilles.

I què dir de la banya d’Àfrica, on 13 milions de persones estan seriosament amenaçades de mort per la falta de pluja, la pèssima gestió dels seus governants i l’oblit dels països desenvolupats. Diumenge podíem llegir a “La Vanguardia” que aquesta greu situació se solucionaria amb els diners que ha gastat en fitxatges el Reial Madrid amb Florentino Pérez com a president. Segur que nosaltres també poder fer alguna cosa per ells. I, si la fem, serem molt més feliços.

Com feliços sereu si, com diu l’eslògan, estimeu la festa major, i això vol dir que la heu de gaudir sempre des del civisme, la responsabilitat i el màxim respecte pels altres. Els que veniu de fora i heu de portar el cotxe recordeu que al programa de festes hi ha un acte ineludible: no veure alcohol. D’aquesta manera us garantireu poder tornar l’any que ve. Res més: bona festa major a tothom. Visca la Seu i Visca Catalunya. I visca el Pirineu!