El 'Llibre dels Jutges' de la Seu d'Urgell, escrit a Organyà, és el text més antic íntegrament en català

El Llibre dels jutges de la Seu d’Urgell, que va ser escrit a Organyà al segle XI, és el text més antic íntegrament escrit en llengua catalana. Així ho assegura l'estudi que investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona han elaborat sobre documents antics en català i concretament sobre el Liber iudicum conservat a la Seu, que va ser copiat entre el 1060 i el 1080, probablement per Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà. El document original es va veure afectat per l’incendi que va patir aquesta canònica l'any 1090. 

L’estudi que han dut a terme sobre els orígens de la llengua catalana i els testimonis més antics que es coneixen, a més a més, els ha permès avançar fins al segle IV després de Crist -tres segles abans del que es creia fins ara- el moment de la formació de la llengua catalana. Els documents que ho proven són les obres de sant Pacià (bisbe de Barcelona en aquella època), que en aquell moment -entre els anys 360 i 390- explicava com la població de l'actual capital de Catalunya ja començava a fer servir paraules i expressions molt allunyades del llatí, algunes de les quals han arribat fins al català actual, com per exemple 'Si te placet' (si et plau) i l'adverbi 'Subinde' (sovint), que fins i tot ja eren utilitzades llavors per gent culta com ell mateix (sant Pacià).

Així, el treball presenta una llista dels considerats com els trenta primers escriptors catalans del període preliterari, als quals han posat nom i els han atribuït documents nous. I en aquesta llista d'inicis del protocatalà, just per darrera de sant Pacià, en segon lloc hi apareix un prevere de la Seu d'Urgell: Centoll, amb un escrit datat entre els anys 890 i 899.

El treball l'han presentat aquest dilluns Jesús Alturo, catedràtic del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Tània Alaix, investigadora del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB mateixa, que proposen "una visió general i nova sobre els orígens de la llengua catalana i sobre els testimonis escrits més antics identificats fins ara", en un nou estudi recollit en el llibre Lletres que parlen, publicat per l’editorial La Magrana. 

La recerca que presenten, feta a partir d’estudis paleogràfics, filològics i sociohistòrics que combinen l’anàlisi directa i personal de les fonts primàries amb el màxim rigor científic, és fruit d’una investigació continuada en el temps, en què han analitzat milers de manuscrits d’arxius i biblioteques històriques tant de Catalunya i d'Espanya com de França, Itàlia i el Vaticà. Dels resultats que n'han obtingut, el més destacat és la nova datació del fragment del Llibre dels jutges que es conserva als Arxius del Bisbat d’Urgell, així com la identificació del seu probable autor. Aquest document es va copiar entre 1060 i 1080, gairebé un segle abans del que s’havia proposat fins ara, la qual cosa el converteix en el testimoni més antic que es conserva escrit íntegrament en català. Entre els anys 1066 i 1084, el prevere Traver Radolf va deixar escrits diversos documents en llatí de qualitat i hauria fet la còpia esmentada del Liber iudicum per a ús del jutge Albertí d’Organyà.  

Les parts una mica socarrimades que els investigadors han detectat en el tall i en els extrems del pergamí serien conseqüència del foc que el 1090 va malmetre Santa Maria d’Organyà. Posteriorment, el pergamí hauria estat reaprofitat al començament del segle XVI com a coberta d’algun lligall de documents o de llibre parroquial de Conques, a prop d'Organyà. 

Més antic que les Homilies

D’altra banda, els investigadors es refermen en el fet que les Homilies d’Organyà, l'original de les quals es conserva actualment a la Biblioteca de Catalunya, es van copiar al voltant de 1220, i en situen l’origen també a la canònica d’aquesta vila. I en tercer en antiguitat, darrere el Llibre dels Jutges de la Seu i de les Homilies d'Organyà, hi situen el Llibre dels Jutges que es conserva a la Biblioteca de Montserrat. Aquesta obra se situa entre 1220 i 1230, i no a finals del segle XII com apuntaven alguns estudis.  

A més a més, aquests dos Llibres de Jutges, tant el de la Seu com el de Montserrat, s’haurien copiat a partir d’una sola traducció, i no de dues com s’havia considerat fins ara. Aquesta traducció del llatí al català l’haurien fet diversos juristes conjuntament, sota la direcció del jutge de Barcelona Ponç Bonfill Marc, mestre de jutges, al primer terç del segle XI.  Els autors ofereixen també al volum publicat una nova edició crítica d’aquests textos libraris i dels altres documents o diplomes (textos de caràcter administratiu i jurídic) identificats fins ara.  

La formació del protocatalà, avançada al segle IV amb mostres escrites a Barcelona 

Jesús Alturo i Tània Alaix avancen el moment de la formació de la llengua catalana, com a mínim, al segle IV, entre tres i quatre segles abans del que majoritàriament s’ha argumentat. Ho fan a partir de la identificació en els escrits de sant Pacià, bisbe de Barcelona, de gran formació clàssica i autor cultíssim d’obres en llatí, de paraules i expressions aïllades, com «si te placet» (‘si et plau’), «subinde» (‘sovint’) i «ceruulus» (‘cérvol’), «primerenques formes populars en què ja batega un protocatalà en gestació avançada», en paraules dels investigadors. 

Aquests testimonis en mots aïllats es van fer més abundants des del segle IX, i ja en el segle XI, que és el de l’arrencada ferma de la catalanització de l’escriptura, en frases curtes i textos llargs. «En aquest segle veiem com en documents d’actes jurídics usuals es fa servir una mena de plantilla escrita en llatí, però amb les parts concretes i substancials del text redactades en un llenguatge ben arromançat i de vegades ja totalment en català», segons els autors. 

Els 30 «patriarques» del català preliterari 

A partir dels milers de manuscrits estudiats al llarg d’aquests anys, els investigadors de la UAB han elaborat una relació d’una trentena dels que consideren els «patriarques», els primers escriptors del català preliterari, a la majoria dels quals han posat nom i atribuït documents nous.  

La llista, encapçalada per sant Pacià, comprèn, entre d’altres, el canonge Adanagell de Vic, que va fer servir per primera vegada la paraula «estel» (any 889) ja en gènere masculí; el diaca Egfred de Barcelona, que han identificat com el primer a escriure diverses frases curtes en català (1022), o Ramon de Cabó, que Alturo i Alaix ja van identificar en un estudi anterior com autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn.  

Entre els nous escrivans i manuscrits que els investigadors han identificat figuren Isnard, abat de Santa Maria d’Alaó, a qui atribueixen el jurament de Radolf Oriol; Pere Jofre, sagristà de Santa Maria d’Organyà, que hauria escrit la còpia del capbreu de Fontanet, o Bernat d’Ortoneda, canonge i notari públic d’Organyà, com a autor de la sentència en la causa entre l’església d’Organyà i Pereta d’Anell. 

Dins el panorama cultural general que els autors presenten, també tenen en consideració els primers escrivans en llatí identificats amb alguna particularitat, com ara els tres primers dislèctics coneguts o el primer «home del temps» de les terres catalanes. També donen compte de les primeres dones alfabetitzades: la monja Riquell, primera lectora d’un llibre deixat en préstec (957); la culta Guidenell (1020); primera dona a escriure una frase en un document original conservat a Catalunya, i la cultíssima i inclús escrivana professional Alba Guibert de Vic (1044). 

La necessitat de fer-se entendre amb el poble 

A la llum de les seves troballes, els investigadors afirmen que el català escrit no va emergir, tal com s’ha argumentat, per ignorància dels escrivans ni per incapacitat de la llengua llatina per expressar els nous conceptes de l’època feudal, motiu pel qual la majoria dels textos catalans primitius serien originaris del bisbat d’Urgell. Al contrari, els escrivans urgellesos eren majoritàriament cultes i tenien un notable coneixement del llatí. A més, els primers testimonis escrits en català van ser produïts en l’àrea barcelonina. «En realitat, va ser la “força” del poble, majoritàriament analfabet, la que va fer trencar als escolaritzats la rutina acadèmica d’escriure sols en llatí», conclouen els investigadors. 

Última Hora | El 'Llibre dels Jutges' de #laSeu, escrit a #Organyà entre els anys 1060 i 1080, és el text més antic íntegrament en #català, segons un estudi que han presentat avui investigadors de la @UABBarcelona: https://t.co/Dz9aZj4Vwr#AltUrgell #Pirineu #Catalunya pic.twitter.com/D3nfEqLrNW

— RàdioSeu (@RadioSeu) February 27, 2023

-------------------------------------------------------------- 

Informació complementària: 

El Liber iudicum és una compilació de lleis d’època visigòtica promulgada el 654. Va estar en vigència a les terres catalanes fins entrat el segle XIII. La traducció al català d’aquest text jurídic rep el nom de Llibre dels jutges o Llibre jutge i se n’han conservat sols dos folis, resta de dos manuscrits diferents: un, el més antic, als Arxius del Bisbat d’Urgell i l’altre, a la Biblioteca de Montserrat. Fins ara s’havia cregut que aquests dos fragments (que són indatats i sense signar) corresponien a dues traduccions diferents fetes al segle XII. La datació fins ara proposada per a la còpia d’Urgell era de mitjan segle XII (P. Cebrià Baraut) i per a la còpia de Montserrat, final del mateix segle (Anscari M. Mundó).   

Les Homilies d’Organyà són la resta d’un homiliari o recopilació d’homilies per a ús litúrgic traduïdes al català a partir d’un recull d’homilies prèviament traduïdes del llatí al provençal. L’autoria d’aquesta traducció i l’autor de la còpia conservada resten anònims. Per a la còpia s’havien proposat dates de final del segle XII o principis del XIII (Joaquim Miret i Sans) o l’any 1204 (Armand Puig). 

Els primers escriptors en català (entre parèntesi els anys que s’ha constatat pels seus manuscrits que van ser actius) 

Font de la llista: Alturo, Jesús; Alaix, Tània. Lletres que parlen: viatge als orígens del català. Barcelona: La Magrana, 2023, p. 346-348. 

1. Pacià, sant, bisbe de Barcelona (360-390) 
2. Centoll, prevere de la Seu d’Urgell (890-899) 
3. Fronimi, prevere de Sant Joan de Ripoll (900) 
4. Adanagell, canonge de Vic (aprox. 860-925) 
5. Egfred, diaca de Barcelona (1022) 
6. Ponç Bonfill Marc, canonge i jutge de Barcelona (1000-1025) 
7. Gerbert, prevere de Barcelona (1032) 
8. Ubert, diaca de Barcelona (1054) 
9. Isnard, abat de Santa Maria d’Alaó (1050-1057) 
10. Senfred, prevere de Barcelona (1058) 
11. Ermengod, sacerdot de Barcelona (1061) 
12. Traver Radolf, capellà de Santa Maria d’Organyà (1066-1084) 
13. Joan, sacerdot del bisbat d’Urgell (1085) 
14. Guillem, sacerdot del bisbat d’Urgell (1108) 
15. Pere Jofre, sagristà de Santa Maria d’Organyà (1103-1123) 
16. Ramon de Cabó, sotsdiaca i futur prevere (1093-1137) 
17. Martí, escrivà de Cervera (1150) 
18. Pere, prevere de l’Espluga de Francolí (1150) 
19. Pere, prevere de Camarasa (1171) 
20. Pere Redell de Barcelona (1191) 
21. Guillem Renard (1200-1201) 
22. Bonnat, escrivà de Ferrer, notari de Pere I de Catalunya-Aragó (1210- 1212) 
23. Pere, sacerdot d’Alzina (1235) 
24. Pere de Molins, prevere (1241) 
25. Arnall Mir, escrivà de Sant Pere de la vall de Senyiu (1241-1242) 
26. Bernat Veciat, notari públic de la Seu d’Urgell (1244) 
27. Pere de Bellpuig, notari públic de la Seu d’Urgell (1246) 
28. Bonanat, notari del bisbe d’Urgell (1251) 
29. Bernat de Clergue, jutge d’Urgell (1252) 
30. Bernat d’Ortoneda, canonge i notari públic d’Organyà (1235-1254) 
31. Ramon Bergues, escrivà de Barcelona (1258) 
32. Berenguer de Bedorc, rector d’Ascó i canonge de la catedral de Tortosa (1253-1267) 
33. Salvador de Seurí, prevere (1268) 
34. Pere de Saera, notari públic de Sort (1273)