El Parc Nacional d'Aigüestortes té la major i millor concentració de boscos madurs de Catalunya i de l'Estat

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici concentra la major quantitat i qualitat de boscos madurs de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, segons un estudi que s'ha fet públic aquest dijous en el marc del projecte BHAVEC, finançat amb fons Next Generation. Els investigadors han analitzat el grau de maduresa forestal de 20 boscos i els hi han donat unes puntuacions que oscil·len entre 5,3 i 8,7 sobre 10, amb la valoració més alta per a Aigüestortes. Aquesta darrera dada supera amb escreix la mitjana catalana que, en canvi, segons l’Informe Estatal de la Natura 2020 es queda en només 2,3.

L'estudi valora factors com que els boscos més madurs tenen més arbres vells, de grans dimensions, i abundant fusta morta. Són majoritàriament avetoses, seguides de pinedes de pi roig i pi negre. Com a part del projecte, també s’ha elaborat el quart Inventari Ecològic i Forestal del Parc Nacional, on s’han mostrejat i analitzat 192 parcel·les, tant dins de la zona protegida com a la seva zona perifèrica.

El treball inclou, per primer cop, un estudi comparatiu amb els inventaris anteriors del Parc (1993, 2004 i 2014) i revela que els darrers trenta anys els boscos de la zona han millor el seu estat, ja que tenen més quantitat de fusta morta i els estocs de carboni s’han duplicat en els darrers trenta anys. A les parcel·les dominades per avet, el carboni emmagatzemat en la biomassa dels arbres vius ha passat de 69,8 a 148,5 tones per hectàrea, més del doble. En les de pi roig, ha augmentat de 57 a gairebé 100 tones per hectàrea. I en les de pi negre, de 47 a 65 T/ha. Això significa que "durant aquests darrers trenta anys els boscos del parc han continuat segrestant CO₂  i ho continuaran fent en el futur", explica l'estudi.

A més, s’han proposat una sèrie d’actuacions per accelerar l'envelliment d’algunes parcel·les de bosc, com ara alliberar arbres grossos, obrir clarianes, generar fusta morta o afavorir arbres amb microhàbitats, com ara cavitats per ocells o ratpenats. Aquestes accions ja s’han dut a terme a un dels boscos.

Els boscos madurs

Els boscos madurs són referents de com poden ser els espais forestals si no són alterats per l’impacte humà i lliures de fenòmens extrems com ara grans incendis, resultat de la mateixa dinàmica natural. Aquestes condicions creen, segons els experts, "un entorn òptim que afavoreix una fauna i flora molt diversa i exclusiva". A la Mediterrània és difícil trobar-los i s’estima que ocupen menys de l’1% de la superfície forestal.

Entre moltes altres conclusions, es constata que els valors mitjans de maduresa dels boscos del Parc Nacional se situen entre 4,2 i 4,7 sobre 10. D'altra banda, els indrets del Parc on s'ha detectat la major maduresa són les valls de Sant Nicolau (Alta Ribagorça) i d’Espot (Pallars Sobirà), dins de la zona de protecció estricta del Parc Nacional, i també a la vall de Colomèrs (Val d’Aran), ja a la zona perifèrica.

Jordi Vayreda, investigador del CREAF i codirector de l'inventari, ha dit a l'ACN que "els boscos madurs tenen arbres de diferents dimensions i edats i fusta morta de grans dimensions, conformant una estructura arbòria molt complexa, formada per molts estrats de vegetació". Vayreda hi afegeix que aquesta diversitat "crea una infinitat de condicions microclimàtiques" que ajuda a retenir millor la humitat, millorant la seva resiliència davant de pertorbacions com els incendis o les sequeres i donant refugi i aliment a una gran diversitat d’espècies exclusives, com per exemple el gall fer. A més, són importants reservoris de carboni. 

Lluís Comas, també investigador del CREAF, detalla que han constatat que en zones com aquesta, de fet, "els boscos són cada vegada més madurs, i creu que "això demostra la importància de fer servir la figura de Parc Nacional com a protecció màxima". Des del mateix centre, Xènia Jaumejoan hi afegeix que considera important "conservar i generar fusta morta de grans dimensions, tant deixant arbres morts en peu com a terra", perquè aquestes restes esdevenen "un hàbitat clau per a un ampli ventall d’espècies, entre les quals hi ha fongs, briòfits, líquens, escarabats i altres invertebrats, ocells i petits mamífers".

Finalment, des del Parc Natural, el seu director Lluís Florit conclou que "aquests estudis ens han de permetre entendre millor com són i com han canviat els boscos del Parc", però "sobretot ens donen eines per decidir com els hem de conservar".

Pel que fa a la composició d'aquests boscosl, l’inventari revela que el pi negre és l’espècie dominant, seguit de l’avet i el pi roig, entre d’altres. Respecte als arbustos, el neret és l’espècie més freqüent, seguit del nabiu. Per conèixer el grau de maduresa, s’han analitzat elements com ara la quantitat d'arbres de grans dimensions, la fusta morta i la diversitat de dendromicrohàbitats. Són petites característiques morfològiques que apareixen als troncs i a les capçades dels arbres vius, com ara cavitats, ferides, fusta exposada, branques mortes, escorça desenganxada o altres formes irregulars, i constitueixen refugis per a nombrosos organismes.