El Parc Natural de l'Alt Pirineu comptabilitza nou parelles de trencalòs
Quatre polls nous estan creixent a cavall del Pallars Sobirà i l'Alt Urgell. L'espècie va estar a punt de desaparèixer al Pirineu català a la dècada de 1980
La campanya de seguiment reproductor del trencalòs (Gypaetus barbatus), al Parc Natural de l'Alt Pirineu, ha confirmat la consolidació d'una nova parella, i així han passat de vuit a nou els territoris amb presència d'exemplars. A Catalunya n'hi han compatibilitzats un total de 42. Enguany ha pogut confirmar-se que aquesta espècie, en perill d'extinció, tira endavant quatre polls nous a l'espai que comparteixen el Pallars Sobirà i l'Alt Urgell. És el mateix nombre que la temporada passada i representa un 36% de la productivitat de tot Catalunya (11 polls). Aquest seguiment es ve realitzant cada temporada des de la creació del Parc l'any 2003.
Aquest seguiment el porten a terme personal del Parc, membres del Servei de Biodiversitat, Agents Rurals i voluntaris, d'acord amb el Pla de recuperació de l'espècie a Catalunya, juntament amb el PSB (Programa de seguiment de la biodiversitat) del mateix espai natural, i es ve realitzant cada temporada des de la creació el 2003.
El seguiment consisteix a localitzar any rere any la ubicació exacta del niu de cada un dels territoris i esbrinar-ne el desenllaç, és a dir, si el poll salta del niu i s'incorpora, per tant, a la població salvatge (reclutament).
L'èxit reproductor del trencalòs depèn de la disponibilitat tròfica relacionada amb la ramaderia extensiva i d'ungulats salvatges. Està considerat com un indicador de la qualitat ambiental de l'espai; en aquest aspecte, la del Parc Natural de l'Alt Pirineu és la més alta de totes. Així doncs, sembla que podria incrementar-se lentament la població reproductora, tendència que marca la tònica general de l'àmbit de la serralada pirinenca, la població de la qual és l'única que es pot considerar ara per ara de tota la Unió Europea.
En perill d'extinció
A Catalunya, cap a començaments del segle XX, l'espècie era present tant als Pirineus com als Ports de Tortosa. Ben aviat va desaparèixer de les Terres de l'Ebre i va començar una regressió en sentit est-oest als Pirineus. A començaments dels anys 80 la població era només d'unes cinc o sis parelles distribuïdes per les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà.
D'aleshores ençà, es desenvolupa un procés de recuperació i s'arriba als 84 adults l'any 2013, distribuïts en 42 territoris segurs a les comarques de la Val d'Aran, l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, la Noguera, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès. Els principals factors que van donar lloc a la greu regressió van ser la utilització de verins, la caça i l'espoli dels nius.
La greu situació en què es trobava l'espècie va donar lloc, cap a finals dels anys 80, a la realització d'un Pla Coordinat que es va començar a desenvolupar el 1998.
