Maria Barbal explora les llums i ombres de l'ofici d'escriptor al seu nou llibre, 'Peripècies'

Maria Barbal torna a les poselles de les llibreries amb la seva nova novel·la Peripècies, que explora les llums i ombres de l'ofici d'escriptor. El protagonista, Anton Bellart, veu com la seva vida fa un tomb inesperat després de l'èxit del seu primer llibre. L'edició original en català l'ha publicat Columna, mentre que la versió en castellà la impulsarà Destino.

A la presentació, l'escriptora pallaresa ha explicat a l'ACN que en aquesta ocasió tenia ganes de parlar de l'escriptura i també de la complexa relació que s'estableix amb el món editorial, perquè per a ella "és un diàleg del meu interior amb l'exterior, que en principi són fets, però que gairebé sempre connecten amb els temes universals". S'hi aborda les ombres de la creació literària i els desafiaments emocionals de l'ofici d'escriptor, amb un personatge que empès per un editor expert es proposa escriure una novel·la mentre intenta trobar el seu lloc en un univers tant fascinant com exigent. Tot plegat mentre un altre personatge, la Sílvia Cors, una autora que sembla posseir ja un estil propi, esdevé una persona essencial en aquesta nova etapa.

El matrimoni, la paternitat i l'afany de destacar són d'altres aspectes que haurà d'afrontar el protagonista i que el portaran a descobrir la fragilitat de l'equilibri entre la creació i la vida personal. Maria Barbal (nascuda a Tremp el 1949) explica que, tal com passa en altres novel·les seves, volia articular una sèrie de fets al voltant d'un personatge que s'adona que a través de les paraules pot "teixir històries". Tot i que la trama segueix un camí determinat, l'autora detalla que la narració podria "seguir per molts altres camins" i que del que realment volia parlar era de l'escriptura, amb "naturalitat" i amb una certa "ironia" que "pot arrancar una rialla".

Allò que comparteix Barbal amb Bellart és precisament l'exercici d'escriure, que en el cas de l'autora de 'Peripècies' fa de pont entre els pensaments i les vivències personals, amb com es comporten i viuen els altres. Això també obre la porta a l'escriptora a tractar un ampli ventall de temes universals com l'amor, la culpa o la confiança en un mateix. "També intento diferenciar el ser escriptor i fer d'escriptor, per remarcar la importància d'aquesta creació a través de les paraules", afegeix.

Pel que fa a la tria del gènere, des del principi Barbal tenia clar que volia que fos un home perquè "si hagués començat amb una escriptora, m'hauria trobat amb d'altres qüestions importants i transcendents", però va "buscar aquest distanciament". Aquesta novel·la s'ha cogut a foc lent perquè es va començar a gestar el 2012, i per això la trama se situa al començament de l'actual segle, cap a l'any 2000, encara "sense whatsapp, xarxes o internet".

Una carrera amb "més alts que baixos"

Maria Barbal es va donar a conèixer amb la novel·la 'Pedra de tartera' (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), una fita de la narrativa catalana contemporània, traduïda a divuit idiomes. Aquest llibre va iniciar un cicle novel·lístic amb el Pallars nadiu de l'autora com a punt de referència, que també inclou 'Mel i metzines' (1990) i 'Càmfora' (premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d’Or 1993 i Nacional de Literatura 1993). La seva obra també comprèn els títols 'Escrivia cartes al cel' (1996), 'Carrer Bolívia' (1999), 'Bella edat' (2003), 'País íntim' (Premi Prudenci Bertrana 2005) o 'Emma' (2008), entre d'altres.

El 2021 va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària i el Premi Josep Pla amb la novel·la 'Tàndem'. L'any 2023 es va publicar la novel·la 'Al llac' i també 'Tots els contes', una edició que aplega la totalitat dels contes escrits per l'autora, tant els publicats en volums com els esparsos en publicacions periòdiques o en antologies temàtiques, incloent-hi també alguns d'inèdits.

Amb la perspectiva del temps, l'escriptora trempolina es mostra satisfeta de la seva carrera perquè creu que ha tingut una trajectòria literària amb més "alts que baixos" comparada amb la d'altres autors. Una de les claus creu que passa pel fet de "persistir i no tirar la tovallola", encara que "una novel·la no anés bé". Una actitud que li ha permès gaudir dels moments positius de reconeixement i també de la "bona resposta" dels lectors.

Ella mateixa recorda que pertany a una generació d'escriptors catalans sorgits després del franquisme, i assenyala que en el seu cas no va ser fins que tenia 20 anys que va poder escriure bé en llengua catalana. Entre els moments més importants, subratlla l'èxit de 'Pedra de tartera' i també la recepció del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el qual va rebre amb molt "d'honor" i que va ser molt important. Finalment, si bé considera que avui pot ser més difícil escriure, perquè hi ha més protagonistes que no pas quan va començar i també perquè s'ha de competir amb llibres d'arreu del món, també celebra que des de sempre hagi pogut treballar des de la "llibertat de creació".