Ramon Solsona situa al Pallars el seu nou llibre, 'Allò que va passar a Cardós'
La novel·la s'inspira en el passat industrial de la vall pirinenca, que als anys 60 es va transformar amb la construcció d'un complex hidroelèctric. L'escriptor va descobrir aquest llegat tot passant unes vacances a la zona
Ramon Solsona ha triat la vall de Cardós com a escenari del seu nou llibre, que de fet es titula Allò que va passar a Cardós i que publica ara Edicions 62. L'escriptor ho ha justificat perquè encara està "admirat i fascinat” amb el passat industrial i tecnològic de l’avui plàcida vall del Pallars Sobirà, que va descobrir tot passant-hi les vacances. A la dècada dels seixanta, Cardós va ser punta de llança de la generació d’energia hidroelèctrica de Catalunya.
Allò que va passar a Cardós arrenca amb l’assassinat d’un guàrdia civil a la vall de Cardós, una nit del 1965. Les causes i les conseqüències del crim són el fil argumental que teixeix Ramon Solsona, en un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric que transforma la vida dels habitants de la vall: milers de treballadors vinguts d’arreu de l’Estat, que excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior, canvien el paisatge humà de la zona, com ho fan l’arribada de la televisió, el 600, el turisme i un record ja llunyà de la guerra.
Solsona admet a l'ACN que desconeixia el passat de la vall, i que l’admiració que li va provocar aquesta història l’ha dut a voler ambientar en aquest lloc i en aquells anys el seu nou llibre. Més enllà de la descoberta de les transformacions de la vall en aquells anys, la novel·la també traspua admiració cap als autors de la construcció de la central hidroelèctrica, els treballadors anònims vinguts d’arreu que la van aixecar. Al llibre són diversos els personatges que encarnen aquells treballadors, i que parlen de les seves misèries, alegries i de l’èpica dels treballs perillosos i en condicions dures.
Joc de veus
El nou llibre de Ramon Solsona (Barcelona, 1950) recorre a diverses tècniques narratives, fugint de l’estructura lineal. Es tracta d’un “joc de punts de vista”, apunta l’editor de Grup 62, Josep Lluch, que combina el diàleg (emprat per explicar allò que va passar el 1965), amb la veu de personatges en primera persona i temps present (“com una mena de monòlegs”) i encara un tercer element com són els fragments de la revista fictícia ‘Pallaresos’ que recullen l’evolució de les obres hidrològiques de la zona.
Quant al tractament lingüístic, l’escriptor destaca que no va voler remarcar la variant dialectal pallaresa, de manera que va optar per un registre col·loquial “moderadament no normatiu”. És a dir, amb determinades expressions i petits col·loquialismes però sense pretensió de replicar el pallarès, quelcom delicat en una obra “tan parlada” com aquesta.
