Taús: la transformació d'un poble de muntanya estiu rere estiu

D'uns anys ençà les cases deshabitades del poble de Taús han deixat de servir a la mainada de recurs per jugar a descobrir el passat, infiltrant-se clandestinament en el seu interior. Aquests habitatges s'han anat reformant a poc a poc. Algun paller ha passat de ser un immens contenidor buit i inútil, a allotjar converses vingudes de fora, de qualsevol lloc de Catalunya i de la veïna Andorra.

Ara que la mecanització del camp deixa hores per l'esbarjo, i passats els primers anys de desconfiança dels veïns de sempre amb els nouvinguts, l'agost en aquest poble del Prepirineu és un seguit de menjades i sortides.

La forta implicació del jovent en l'organització dels actes fa preveure continuïtat pel que fa a la revitalització del poble a l'estiu, "que després de l'onada migratòria dels anys 70 va quedar força apagat", segons explica el 'Benito', 'el fadrí major del poble' des de fa molts anys.

Per arribar a Taús cal fer, ara que la carretera és gairebé tota de quitrà, tres quarts d'hora de camí des de la Seu d'Urgell. Per arribar-hi cal superar, arran de barranc i corbes amunt, uns 900 metres de desnivell entre una abrupta orografia que sembla que no porti enlloc. Però finalment s'arriba a un magnífic altiplà a gairebé 1.700 metres d'alçada que acull el nucli de Taús.

Dalt d'un turonet i arrecerat per la serra del seu darrere, Taús mira fixament pels ulls de les seves finestres tota la vall de prats que no fa gaire més d'un segle encara donava per malviure en la autosuficiència a un centenar de veïns del poble.

Molt ha plogut des d'aleshores i el poble, com no podia ser d'altra manera per la seva allunyada ubicació, ha acabat amb sis habitants permanents que menen tota la terra. La maquinària agrícola d'avui dia és massa grossa i moderna per treballar bé en un poble ple de raconets, però tot i així els seus habitants s'han adaptat als nous temps. Anys enrere la dalla i la rascleta netejaven millor d'herba els prats i hi havia feina per a tothom. Fins i tot pels estiuejants que semblava que pugessin a fer un camp de treball més que a descansar, però ho feien a gust.

Ara, deslliurats tots de la feina feixuga de les eines rudimentàries, pagesos i estiuejants han deixat de rasclar per fer costellades i sortides tots junts. No va ser de bones a primeres però que els nouvinguts i els veïns de tota la vida s'agermanessin com ho estan ara, tal com explica en 'Pitu' de cal Tretó, "ha estat un procés progressiu i en un primer moment hi havia certa recança i desconfiança dels uns cap els altres".