Un catàleg recull per primera vegada els més de 6.000 estanys i basses dels Pirineus
LacusPyr es pot consultar en línia i dona informació sobre la superfície i fondària dels espais aquàtics i la toponímia
Un nou catàleg recull per primera vegada el nom i les característiques dels 6.361 estanys i basses dels Pirineus, incloent-hi Catalunya, Espanya, Andorra i França. L'inventari, que porta per nom LacusPyr, s'ha publicat a la revista científica Geoscience Data Journal i inclou dades com la superfície, la fondària i la conca de cada massa d'aigua, així com els noms oficials, les variants i les denominacions històriques. També assigna un 'DNI' georeferenciat a cadascun dels ecosistemes aquàtics per facilitar-ne la identificació i l'estudi científic entre diferents països. El document inclou des de basses petites que poden mesurar uns 2 metres quadrats i que s'assequen en períodes de sequera, fins a estanys que superen els 100 metres de fondària.
La creació de l'inventari i la publicació a la revista científica ha estat liderat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), en col·laboració amb el CSIC, el Centre d'Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). "La recopilació és especialment rellevant, perquè la georeferenciació permet ordenar la informació i evitar confusions en els estudis científics", destaca Jordi Catalan, investigador del CREAF i del CSIC i primer autor de l'estudi.
Un altre aspecte positiu és que pot accedir-hi qualsevol persona interessada a conèixer els noms oficials i la localització. Respecte a la toponímia l'investigador explica que els noms poden canviar per errors cartogràfics, per diferències de pronunciació o d'escriptura, o perquè una denominació s'ha consolidat en detriment d'una altra. "Al catàleg hem recollit el nom oficial del moment, però també les variacions", concreta.
Un cas il·lustratiu és el dels estanys de Plan i Cabidornats ubicats a la Val d'Aran, al circ de Colomèrs, dins l'entorn del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Les seves denominacions han anat intercanviant-se en la cartografia oficial al llarg de les darreres dècades i les denominacions que apareixien a les guies de muntanya no sempre coincideixen amb les que es van establir posteriorment en la cartografia oficial. Aquesta confusió també ha arribat a la literatura científica i alguns estudis han utilitzat noms que, arran de canvis toponímics posteriors, ja no es corresponen amb la denominació cartogràfica actual. "A l'inventari, recollim els noms originals i li assignem un codi per evitar-ne més confusions", afegeix Marisol Felip, investigadora del CREAF i la Universitat de Barcelona.
També hi ha exemples de variacions lingüístiques i fonètiques, com les formes Redondo i Redó o Redon. "Aquí hi ha una explicació històrica, per exemple, Redondo sortia en alguna cartografia durant el franquisme, Redó en algunes cartografies catalanes, i actualment el nom oficial en aranès és Redon", relata Catalan.
Respecte al terme per referir-se a les masses d'aigua, la publicació també indica les variacions geogràfiques genèriques, en català, 'estany', en aranès 'estanh' o 'lac', especialment per als estanys de dimensions més grans. Pel que fa a l'Aragó, el terme 'ibón' és habitual per referir-se als estanys d'alta muntanya.
Organismes curiosos que viuen a les basses
Les basses més petites que recull l'inventari poden tenir tan sols dos metres quadrats de superfície i, en molts casos, ni tan sols tenir un nom propi. Moltes són temporals i s'assequen durant l'estiu, així que viuen només espècies adaptades a aquesta intermitència. Entre els més sorprenents hi ha els anostracis, uns crustacis prou aparents visualment, amb un aspecte una mica alienígena que poden presentar colors vermellosos o blavosos i arribar a formar poblacions molt nombroses. Per sobreviure quan l'aigua desapareix, produeixen ous de resistència que poden romandre al sediment durant molt de temps fins que les condicions tornen a ser favorables.
Catalan detalla que "aquests ecosistemes temporanis i els organismes que els habiten encara han estat poc estudiats". I explica que al nou catàleg a cadascuna de les basses se li ha assignat un codi per identificar-la, el que és "un primer pas per conèixer millor uns hàbitats petits, sovint poc visibles, però amb un gran interès ecològic".
Estanys entre el més grans i profunds d'Espanya: Certascan, Cregüeña i Redó
L'inventari permet comparar les dimensions i fondària dels estanys dels Pirineus. Per exemple, Certascan, amb més de 60 hectàrees, és un dels estanys més grans del vessant espanyol dels Pirineus i el més gran de Catalunya. Per la seva banda, Cregüeña, situat al massís de la Maladeta, és un dels estanys més profunds del Pirineu amb una fondària de més de 100 metres. Aquest darrer, juntament amb el lac Redon són dels estanys més profunds que no s'han modificat per l'aprofitament elèctric i, per tant, de gran interès per la conservació.
El lac Redon també és conegut perquè és un dels estanys d'alta muntanya més estudiats del món i s'hi han publicat aproximadament 105 articles científics. De fet, Jordi Catalan i Marisol Felip porten més de quatre dècades fent recerca allà i moltes d’aquestes publicacions les signen ells. També estudien altres estanys de l'entorn d'Aigüestortes, com el Llebreta, i el Cabidornats (Plan).
D’acord amb els investigadors, "mantenir aquesta recerca al llarg del temps és molt valuós per obtenir sèries llargues i estudiar com responen els ecosistemes lacustres als canvis ambientals i climàtics, i també conèixer l'impacte humà al llarg de la història", manifesten.
El lac Bleu, el més profund, i el de Metamale, el més gran
El lac Bleu és l'ecosistema aquàtic dels Pirineus amb més profunditat, amb 123 metres, seguit per l'ibón Cregueña (105 metres), l'estany Certascan (104 m), i els lacs Caillauas (101 m) i Portillon (100 m).
Pel que fa als cinc estanys més grans dels Pirineus el rànquing l'encapçala el lac de Matemale, seguit del lac Bollosa, l'estany Lanós, el lac Cap Long i l'étang Narguile.
Per la seva banda, si es mira els llacs que es troben a més altitud el primer de la llista és l'ibón Helado del Monte Perdido (2.987 m), seguit de l'ibón Arrablo (2.963 m), l'ibón Cordier (2.960 m), l'ibón Chelau de Llardana (2.899 m) i l'estanyet Pica (2.882 m).
