Un estudi constata que a Aigüestortes hi ha hagut activitat humana des de fa 10.700 anys
La investigació, que ha sorprès als mateixos autors, en nega el suposat estat salvatge i revela una presència continuada de població. Això converteix l'actual parc natural en una de les zones de muntanya d'Europa amb més vestigis arqueològics
Un equip d'investigadors liderat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha identificat al Parc Nacional d'Aigüestortes un total de 344 vestigis arqueològics. Això converteix l'espai natural pirinenc en una de les zones de muntanya europees amb més intensitat de registres documentats. De fet, les dates registrades suggereixen que hi ha hagut una ocupació humana continuada al territori des de fa almenys 10.700 anys i, per tant, contradiuen completament les teories segons les quals l'actual parc era un espai verge.
Les restes majoritàriament es troben a més de 2.200 metres d'altitud i es tracta de murs, tancats i possibles estructures d'habitatges. La resta són abrics a les roques i un petit conjunt de cercles de pedres, encara sense excavar, que podrien representar monuments funeraris. Les dades són fruit d'un programa de recerca d'arqueologia de muntanya encarregat per la Direcció del Parc Nacional i realitzat al llarg de deu anys (2004-2014).
El coneixement sobre el passat històric i arqueològic del Parc ha canviat radicalment, en revelar un territori humanitzat difícil d'imaginar pocs anys enrere. L'any 2001 no hi havia cap registre arqueològic de les zones estudiades, només es coneixien uns pocs vestigis per referència oral dels ramaders. El que hi ha ara contradiu la visió urbana i contemporània de les zones de muntanya com a reserves naturals, preservades de la intervenció humana.
La recerca constata igualment que la majoria dels registres es localitzen per sobre l'actual límit superior del bosc, dins o molt a prop de zones de pastura. ''Aquest fenomen referma la vinculació de l'ocupació humana del territori amb les pràctiques ramaderes i, alhora, obre la incògnita sobre el grau de responsabilitat humana sobre els paisatges de prats actuals per sobre dels 2200 m d'altitud'', explica Ermengol Gassiot, professor del departament de Prehistòria i director del Grup d'Arqueologia d'Alta Muntanya, que coordina el projecte.
La majoria dels jaciments identificats, 221, són restes arquitectòniques a l'aire lliure: murs, tancats de diferent mida i funcionalitat i possibles estructures de habitatges, molts dels quals interrelacionats formant assentaments complexos. La resta són abrics que aprofiten acumulacions d'origen glaciar de grans blocs de roca, molts amb estructures, com murs per a la distribució interior i per protegir l'entrada. Finalment, un petit conjunt de cercles de pedres podrien representar monuments funeraris, tot i que de moment no se n'ha excavat cap.
En zones altes i en tarteres
El fet que la majoria de les restes estiguin en les zones més elevades ha sorprès els investigadors. 165 es troben entre els 2.200 i 2.400 metres d'altitud, una zona que només suposa el 25% del Parc; i entre els 2.400 i 2.600 m, el 27% del Parc, n'hi ha 69. Per sobre dels 2.600 encara n'hi ha deu més. Els ubicats a major altitud no són ni més petits ni menys importants que els de les zones més baixes, en contra el que es podria pensar en un principi, pel desplaçament humà cap a les valls o a la major dificultat per transportar-hi càrregues.
Un altre element sorprenent ha estat la presència de fins a 69 jaciments, sovint de grans dimensions i alguns amb ocupacions de diverses èpoques, ubicats en zones de tartera, un tipus de terreny a priori poc amable per a l’assentament humà i que ara es presenta també com un espai d’interès arqueològic.
Ocupació continuada
Al llarg d'aquests deu anys, els investigadors han realitzat 76 datacions de Carboni, cosa que fa del Parc una de les àrees amb informació cronològica més detallada dels Pirineus i dels sistemes muntanyosos d'Europa. En destaca l'elevada presència de jaciments de finals del Neolític, entre els anys 3400 i 2300 a. C., mentre que en els 2000 anys posteriors -del 2300 al 300-, durant tota l'Edat de Bronze i de Ferro, se'n constata una reducció important. Les úniques evidències arqueològiques d'aquest període consisteixen en dipòsits de materials de diferents tipus de ceràmica del segon mil·lenni abans de Crist, i també possibles sepulcres.
En la recerca, a més d’investigadors dels departaments de Prehistòria, Geografia, Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la UAB, han participat investigadors de la Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC) i del Centre NationUn al de la Recherche Scientifique (CNRS).
