Un llibre recorda com la fortuna del pallarès Matías Granja va servir per construir el Palau de Marivent

L'historiador pallarès Cisco Farràs ha publicat el llibre Òpera i salnitre, en què narra com la fortuna del també pallarès Matías Granja (1840-1906) va servir per construir el Palau de Marivent, que des de fa més de quatre dècades funciona com a residència d'estiu dels reis d'Espanya a Mallorca perquè les institucions de l'illa van incomplir les condicions del testament amb el qual l'havien rebut. Granja emigrà de molt jove al nord de Xile, on va fer "una extraordinària fortuna" gràcies a l'extracció, manipulació i exportació de salnitre.

Amb aquesta obra, Farràs vol donar a conèixer un dels personatges "més enigmàtics i desconeguts" de la història contemporània del Pallars. Al llibre s'hi detalla que tot i que el conegut palau mallorquí el va encarregar l'artista i diplomàtic grec, Juan de Saridakis, la seva construcció -entre 1923 i 1925- va ser possible gràcies a la fortuna que tenia la seva dona, l'artista i escultora Laura Mounier, que anteriorment havia estat casada amb Matías Granja i que en va heretar el 50% de la seva fortuna. Anteriorment Granja havia estat casat, en primeres núpcies, amb Laura Navarro.

Juan de Saridakis va morir l'any 1963 i, en el seu testament, va deixar el Palau de Marivent i tot el seu contingut artístic a la Diputació Provincial de Palma de Mallorca, si bé ho va fer amb la condició que s'hi instal·lés un museu i una escola d'art. Les institucions locals mallorquines, però, van acabar incomplint la voluntat de l'artista, perquè tal com recorda Farràs finalment van anar totalment "pel seu compte" i van decidir lliurar el Palau de Marivent a Joan Carles de Borbó i la família reial espanyola, amb l'objectiu que vinguessin a passar les vacances d'estiu a l'illa. L'autor també remarca que aquesta operació no va agradar gens als hereus de l'artista grec, que l'any 1978 van interposar una demanda contra la Diputació per incompliment d'un llegat testamentari. Malgrat que no van aconseguir que els retornessin la propietat del palau sí que van aconseguir, mitjançant una sentència, que els retornessin tots els béns mobles: 1.300 obres d'art, 2.000 volums de la biblioteca i centenars de mobles d'art.

Cisco Farràs ha recordat que el Palau de Marivent actualment està decorat amb obres i mobles del fons de Patrimoni Nacional espanyol, que no tenen "res a veure amb l'autèntica història d'un edifici construït amb els diners que el nen de casa Cota de Sort va amassar al desert d'Atacama". Per això, Farràs s'afegeix a les moltes veus que reivindiquen que aquest sumptuós edifici hauria de reconvertir-se en un museu, que és allò que havia indicat Saridakis al seu testament.

Del Pallars al desert d'Atacama

Matías Granja va marxar de Sort de jove, després que un Nadal de mitjan segle XIX, durant un ofici de la Missa de Gall, va entrar a l'església de la capital del Pallars Sobirà amb un feix de palla i hi va calar foc. Tot i que l'incendi es va apagar ràpidament i no hi va haver danys personals, la seva imatge al poble va quedar totalment marcada i per això, aconsellat pel seu pare, va marxar lluny del Pallars. Primer es va estar quatre anys a Barcelona, però finalment es va desplaçar a Bilbao per embarcar en un vaixell amb rumb a Xile.

Al país sud-americà hi va viure una història d'èxit econòmic i social gràcies a l'acumulació de capital del comerç colonial, que li va permetre comprar i construir oficines salnitreres al desert d'Atacama. L'historiador i autor del llibre ha explicat que va arribar a ser un dels homes més rics de tota l'Amèrica del Sud. I aquest enriquiment, generat pel comerç i les finances, anava associat a un ràpid procés d'ascens social pel qual els nou-rics adquirien els "símbols de luxe i ostentació propis de la vella aristocràcia". Un d'aquests símbols era l'afició per l'òpera i el teatre, i d'aquí ve el títol del llibre. Granja va morir a Valparaíso als 66 anys.

Records de Sort

El llibre descriu un home "dur, sorrut, implacable amb els negocis i poc disposat a rememorar passats tenebrosos", però Cisco Farràs ha narrat que aquesta visió queda matisada en comprovar que va batejar les tres oficines salnitreres que posseïa al districte de Aguas Blancas: Pepita, Cota i Bonasort.

Farràs ha dit que "és molt possible" que el nom femení estigui associat al record que sempre va mantenir de la seva germana Josefa, que va morir a Sort als 20 anys. El segon nom fa referència a la casa on va néixer; i l'últim, al·ludeix tant a la fortuna com al nom de la seva població natal.

Exposició a Salàs de Pallars

Al Salón de Salàs de Pallars, tot coincidint a l'edició del llibre, s'ha estrenat una exposició sobre el 'Nitrato de Chile'. La mostra conté documentació de l'empresa de salnitre que Granja va fer gran i popular, al costat de molta cartelleria d'aquella marca xilena que va acabar exportant a tot el món.

Una de les imatges que ha quedat fixada en l'imaginari popular de molts catalans és el mosaic de Nitrato de Chile ubicat a Castellolí (Anoia). A la mostra de Salàs s'hi pot veure una rèplica d'aquest element. El genet que hi apareixia és encara avui una icona publicitària que Cisco Farràs compara amb el Toro d'Osborne, el Tío Pepe o el majordom de Netol.